nurbers.net

Avui us vull parlar de software però no de grans companyies, corporacions o multinacionals, sinó d'aquell software que, amb llicència GNU/OpenSource o amb llicència comercial fan les persones anònimes.

No seria la primera vegada que em trobo amb un bon programar desenvolupat per persones poc conegudes o que passen a l'anonimat. I no només programes, sinó també molts plug-ins, aplicacions o themes.

El que us volia comentar avui és l'AgenCity 2.0. És una agenda electrònica simple i eficaç que ens permet tenir al dia totes les nostres cites, contactes i compromisos.

Està disponible en varis idiomes -entre ells el català- i l'ha creat un amic meu. És molt simple i compta amb una interfície clara i funcional que ens permetrà usar-lo des del primer moment sense haver de fer cap mena d'aprenentatge previ.

Val la pena que us el mireu, perquè segurament us solucionarà el problema de no saber mai que heu de fer, quan heu de presentar un treball, quan us toca anar a una reunió o quan teniu la cita amb el dentista dels vostres fills.

A més... provar és gratis!

Avui m'he tret una de les espines que feia temps que em volia treure. He anat a passar el dia al Circuit de Cataluya, concretament a veure una cursa de Le Mans Series.

.

Com que tenia un passe VIP he pogut aparcar en el parking in (zona6) just davant de les tribunes principals del circuit, que, per cert, són realment impressionants.

La veritat és que la cursa en si m'importava poc, però tenia unes entrades VIP per anar a Tribuna, Paddock i Pitlane... i això no es pot deixar passar, i més tenint el circuit a només 130km escassos de casa -en línia recta i si no et perds, és clar!-

Hi ha hagut moltes coses que m'han impressionat. Des dels accessos, la tribuna principal, l'ambient que es respirava -tot i ser una carrera "de segones"-, tot el desplegament de la cursa, tot el que es mou darrera al Paddock i que no té a veure amb els mecànica i els pilots -premsa, noies, cuiners, menjar, relacions públiques, més noies...

Anar a una cursa d'aquestes té l'avantatge que et pots colar -per 12 euros que val la miserable entrada, si no tens la sort d'anar convidat!- per tot arreu sense que hi hagi cap mena de problema. No m'imagino jo estant per la zona de boxes o del director de carrera el dia que facin la cursa de la F1

Una experiència per repetir, ja que, a més a més, el dia va acompanyar i feia un temps més propi de l'estiu que de la tardor. Que gairebé no hi hagués ombra i que tothom anés amb camiseta de tirants o amb camisetra de màniga curta afavoria a aquest ambient estival.

I per si no n'hagués tingut prou amb els més de 350km de viatge -entre una cosa i l'altre- i les més de 5 hores que vaig estar voltant pel circuit... quan vaig arribar a casa vaig posar-me a veure el Gran Premi de Barhein de F1 (i que me quiten lo bailao).

En resum, i com anava dient, un diumenge amb regust de gasolina.

Ara bé, no tot havien de ser cotxes no?

Tots els sants tenen vuitada, o això és el que sempre he sentit a dir. Fa uns quants dies ja qeu va ser el meu aniversari i aquest any, a diferència dels altres, no havia tingut pastís d'aniversari, no per res en concret sinó per un cúmul de situacions i de fets que així ho havien fet.

No obstant, l'altre dia a Puigpelat, on vàrem fer una actuació amb la Víbria de Reus vaig tenir una grata sorpresa, per culpa (o gràcies) a una noia que conec des de ja fa molt de temps i que, encara que a vegades no ho sembli, me l'estimo moltíssim i a una altre que conec des de no fa pas gaire però que em cau prou bé, tot i ser com és i fer pachworks

Resulta que en el transcurs del sopar de les diferents colles que vàrem participar al correfoc de Puigpelat, no se'ls acudeix altra cosa que entrar al menjador tocant el Feliç Aniversari amb les gralles i amb un magnífic pastís de llaminadures que havíen estat fent expressament per a mi, aquí el teniu:

Us ben juro que, en aquell moment, no sabia si matar-les (per la vergonya que em van fer passar) o menjar-me-les a petons...

... tot i així crec que no vaig fer cap de les dues coses, per sort o per desgràcia.

Gràcies també a la Feli, al Pauet, al Molt Honorable i a tots els de la colla per la sorpresa i per ser tant bona gent. La veritat és que entre vosaltres un es pot sentir com a casa seva.

Demà, dia 25 de març, és el meu aniversari. I ja en cauen 26. Aquest any no tinc res planejat. Poca cosa puc fer a final de mes i després de les vacances de Setmana Santa. Si amics, el regal més gran del meu aniversari? Tornar a treballar!

Els 26 és una edat peculiar, una edat en que deixes de ser de ser jove segons "laCaixa" i en que et comences a plantejar moltes coses. Ara ja he passat l'equador de la vintena i veig cada dia més aprop els trenta... ai els trenta!

De totes maneres, encara falten 4 anys, quatre anys plegats d'aventures i de mil i un moments bons i dolents per recordar, per oblidar i, sobretot, per compartir amb tots aquells que estimo -que sou molts!-.

Aquests 26 anys espero que siguin -com cada any dic- els millors de la meva vida! Així que, si teniu la sort o la desgràcia de compartir amb mi un instant d'aquests 26 anys, recordeu que tot allò que feu, que fem, val molt la pena.

26 gràcies, 26 petons i 26 abraçades a tots vosaltres, amics!!

I, com no podia ser d'una altre manera, us deixo amb una cançó de Joaquín Sabina, tan joven y tan viejo:

Lo primero que quise fue marcharme bien lejos
en el álbum de cromo de la resignación.
Pegábamos los niños que odiaban los espejos,
o antes de Rita Hayworth, calles de Nueva York.

A penas vi que un ojo me guiñaba la vida,
le pedí que a su antojo dispusiera de mí.

Ella me dio las llaves de la ciudad prohibida.
Yo todo lo que tengo, que es nada se lo dí.

Y así crecí volando y volé tan deprisa
que hasta mi propia sombra de vista me perdió.
Para borrar mis huellas destrocé mi camisa,
confundí con estrellas las luces de neón.

Hice trampas al pocker.
Defraudé a mis amigos.

Por decir lo que pienso, sin pensar lo que digo,
más de un beso me dieron y más de un bofetón.

Lo que sé del olvido lo aprendí de la luna.
Lo que sé del pecado lo tuve que buscar
como un ladrón debajo de las faldas de algunas
de cuyo nombre ahora no me quiero acordar.

Así que de momento, nada de adiós muchachos.
Me duermo en los entierros de mi generación.

Cada noche me invento.
Todavía me emborracho.
Tan joven y tan viejo, like a Rolling Stone.

Más vale que no tengas que elegir
entre el olvido y la memoria,
entre la nieve y el sudor.
Será mejor que aprendas a vivir
sobre la línea divisoria
que va del tendio a la pasión.

No dejes que te impidan galopar
ni los ladridos de lo perros
ni la quijada de Caín.
Que no te dé el insomnio por cantar
las gaviotas del desierto,
las amapolas de París.

Te engañas si me quieres confundir
esta canción desesperada
no tiene orgullo ni moral
se trata sólo de poder dormir
sin discutir con la almohada
dónde está el bien, dónde estáel mal.

La guerra que se acerca estallará
mañana lunes por la tarde
y tú en el cine sin saber
quién es el malo mientras la ciudad
se llana de árboles que arden
y el cielo aprende a envejecer.

Y sal de ahí
a defender el pan y la alegría.
Y sal de ahí
para que sepan que
ESTA BOCA ES MIA.

J. Sabina